Bernard Herrmann (1911-1975)

Bernard Herrmann és un punt i apart en la història de la música del cinema. Els seus descobriments han estat molt importants i és, possiblement, el més modern dels compositors clàssics. Gràcies a ell va sorgir la banda sonora intimista i psicològica, la potenciació del terror i el suspens en l’espectador mitjançant recursos i combinacions orquestrals que no s’havien escoltat abans a la pantalla. Herrmann va obtenir a les seves composicions un grau de sensibilitat molt més profund que el de la resta de músics i una comprensió de l’estètica sonora molt més racional i moderna.

 

Max Steiner (1888-1971)

Max Steiner, juntament amb Erich Wolfgang Korngold, és considerat un dels pares de la banda sonora moderna. En concret, Steiner es considerat el primer gran compositor professional de la banda sonora i el creador del so del Hollywood clàssic, plagat de grans títols de crèdit, desaforats temes romàntics, motius descriptius, alegres marques i trepidants temes per als moments d’acció. A més a més, Steiner va ser un dels pioners en aplicar tècniques per aconseguir una millor simbiosi de la música amb les imatges, en descriure musicalment tots els moviments i, inclús en reflectir la psicologia dels personatges a través de l’ús dels leitmotivs (escollir una melodia o so per a cada personatge) i la instrumentació. Així doncs, va aplicar la seva formació clàssica per a crear un nou estil, les característiques del qual eren la simfonia i la presència de la música com a fons de la major part de la trama, destacant accions, personatges i, fins i tot, diàlegs.

Carmine Coppola (1910-1991)

Carmine Coppola era un compositor, director musical i, en ocasions, actor estadounidenc. Va composar i dirigir peces musicals de pel·lícules com El padrino. Parte II i Apocalypsis Now. Una de les característiques de Coppola és l’ús del muntatge paral·lel amb un ús significatiu de la música. A més a més, també utilitza recursos de la música clàssica en la composició de les bandes sonores de pel·lícules modernes, pertanyents al New Hollywood. Per la pel·lícula Apocalypse Now, va guanyar el Globus d’Or a la millor banda sonora.

Hans Zimmer (1957-)

Hans Zimmer representa la, fins al moment, última revolució de la banda sonora. Convertit en la perfecta elecció del cinema d’acció, la faceta intimista del músic és potser la menys coneguda, però la que ha donat resultats més interessants. El Zimmer preferit pel públic és el més comercial, on ha demostrat conèixer millor que ningú els ressorts de l’èxit i oferir allò que els productors demanen d’ell: molt ritme i força orquestral, sobretot de la secció de cordes que sembla haver-se anat apropiant progressivament de les seves composicions.

Craig Armstrong (1958-)

Aquest compositor es va iniciar en el teatre i en la televisió abans de donar el salt al cinema, on va començar fent arranjaments i orquestracions. Ha destacat per les seves col·laboracions musicals amb artistes de la mida de Madonna, U2 o Björk. Els gèneres que abraça són el clàssic, el clàssic contemporani, l’electrònic i l’alternatiu.

Armstrong ha fet composicions per diverses pel·lícules: World trade center (2006), La sombra de un secuestro (2004), Ray (2004), Love actually (2003), Las hermanas de la Magdalena (2002), El americano impasible (2001), Moulin Rouge (2001), El coleccionista de huesos (1999) i Un plan perfecto (1999).

Ciudadano Kane

Bernard Herrmann (1911-1975)

Característiques de l’escena analitzada:

- Temps

Tema de Xanadú: 2’ 30’’

Tema de Rosebud: 2’ 50’’

- Motius de l’elecció

Primerament, abans d’explicar el motius de l’elecció de les escenes, creiem convenient explicar el motiu pel qual hem escollit la pel·lícula Ciudadano Kane. Aquest film va ser revulsiu enfront l’estil clàssic imposat per Newman, Korngold i Steiner. A més, té molt poc en comú amb les pel·lícules que el públic estava acostumat a veure, entre altres coses, pel seu fons musical. Val a dir que Herrmann era contrari al so estandarditzat i a l’ús de clichés establerts a Hollywood. Ell mateix va orquestrar la partitura de Ciudadano Kane. Hem escollit les dues següents escenes perquè en cadascuna apareix un motiu musical que té com a referent un de conceptual, aquests dos temes que tenen una gran càrrega simbòlica són:

- Escena 1: el tema de Xanadú

http://www.youtube.com/watch?v=HyJAytr1ebc

- Escena 2: el tema de Rosebud

http://www.youtube.com/watch?v=LZOzk7T93wE

- Anàlisi general
Ciudadano Kane renuncia a les sonoritats d’una gran orquestra simfònica i les substitueix per una combinació més reduïda d’instruments. Dóna importància als registres baixos de certs instruments de vent (clarinet, tuba, oboè, trombó, fagot) que creen una gama orquestral fosca: “Un simple solo de flauta, el pols d’un bombo o el so de trompes amb sordina poden ser molt més efectives que mig centenar de musics tocant” (Herrmann, 1942). La música cerca un fons emocional, és a dir, comunicar alguna cosa a l’espectador que no sigui visible en la pantalla. Segons Elmer Bernstein, "un compositor estadounidenc de música cinematogràfica, aquesta comunicació emocional es produeix a un nivell més profund que l’intel·lectual, en el pla dels sentiments més irracionals, a través d’associacions inconscients que aporta la música. Es refereix a idees com el desig, la mort, la innocència..."

La càrrega simbòlica dels motius de Xanadú i Rosebud adquireix una qualitat sifnificativa al mostrar allò que simbolitzen: el primer tema (Xanadú: mansió de Kane) simbolitza l’ànsia de poder i, el segon (Rosebud: trineu que Kane tenia de petit i que nombra abans de morir) simbolitza la infància perduda que Kane entén com a irrecuperable en el moment de la seva mort, quan comprèn l’engany que ha suposat tota la seva vida d’èxits (leitmotivs). La càrrega simbòlica d’aquests temes és transmesa a través de la comunicació emocional.

Tema de Xanadú
Les ombries sonoritats d’aquest tema provoquen associacions amb la mort, indicant com l’ànsia de poder de Kane significa la mort en vida. La música de Herrmann posseeix la clau per entendre correctament la vida del protagonista. Per aquest motiu, el final de la pel·lícula és una variació del tema de Xanadú acompanyat de la imatge d’algú llençant el trineu al foc i, entre les flames, apareix la paraula Rosebud escrita en ell. En aquest moment, es produeix una alternança entre els dos temes. Finalment, el tema de Xanadú tanca el film. 

Tema de Rosebud
Els transparents registres tímbrics d’aquest tema produeixen una sensació de bellesa, d’un temps de felicitat i de llum, a la vegada que d’un sentiment de nostàlgia per haver perdut la seva infància.

Herrmann, al llarg del film, dóna pistes d’allò que significa en realitat Rosebud:

- El tema apareix per primer cop quan veiem la bola de neu i el pla detall de Kane pronuncian Rosebud.

- El tema torna a sonar quan Kane està a la casa materna jugant amb el trineu cobert de neu.

- Quan Kane es troba en un magatzem amb objectes de la infància també sona el tema de Rosebud.

Això cobra més sentit quan la funció d’aquest tema es confronta directament amb el tema de Xanadú.

Ambdós temes es confronten dialècticament per expressar musicalment i comunicar emocionalment allò que els diàlegs i les imatges no arriben a mostrar: el conflicte de Kane entre la seva ànsia de poder i la cerca de la felicitat. Per últim, afegir que en aquests temes trobem instruments aguts i una barreja de timbres dolços i aspres, sobretot en el de Xanadú.