L’etapa muda
El cinema es va veure ràpidament afavorit per la presència de la música; es tractava, al cap i a la fi, d’un art que permetria les més brillants combinacions entre material visual i sonor. Les primeres músiques que es van escoltar al cinema eren tocades a l'exterior de les sales, i servien per atraure el públic i fer-lo entrar.
Més endavant, la música va entrar a les sales: en forma de pianista, a les més modestes, o d'orquestra, a les més grans. A les sales que només comptaven amb un pianista, aquest havia de tocar melodies conegudes, retocades, que s'adeqüessin al caràcter de les escenes de la pel·lícula que s'estaven passant, o bé utilitzar algun dels repertoris de fragments musicals que ja circulaven. Poques vegades s'interpretaven partitures originals. A les sales grans que disposaven d'orquestra, els directors també disposaven d'aquestes col·leccions de fragments catalogats, però després encara quedava la difícil tasca d'encadenar unes seqüències amb les altres de forma instantània. Poc temps després, es va començar a demanar als compositors que creessin partitures originals per a les pel·lícules. “Tant si es tractava de melodies conegudes, una recopilació de <<seqüències per a la imatge>> extreta de col·leccions especialitzades, com si era, de forma menys habitual, una partitura <<original>>, la música tocada a les projeccions de cinema era majoritàriament –en realitat, gairebé sempre– de forma seqüencial”[1]. És a dir, estava constituïda per una successió de fragments diferents que s’encadenaven amb una altra seqüència musical.
Era una tècnica corrent en el cinema mut el fet d’integrar en el guió una seqüència amb cantants o músics, cosa que confirma el caràcter musical, en un sentit concret, però també metafòric del cinema. Com diu Michel Chion, “hi ha poc llargmetratges al cinema mut que no incloguin una escena de dansa popular, de ball, de ballet clàssic, de festa campestre, de velada musical, de cafè, de concert, de revista, de music-hall, d’òpera, de número de circ, d’orgia, de cerimònia religiosa o de cançó entorn un instrument. Totes aquestes escenes suposen la presència d’una música en pantalla”[2]. Però, a més a més, aquestes escenes comptaven amb música en directe, com ha s’ha comentat anteriorment.
En els anys 30, es va concebre el cinema sonor per difondre cada pel·lícula amb la seva música, una música que ja no variaria en funció de la sala o dels mitjans, sinó que romandria lligada a la pel·lícula, en qüestió. “Les pel·lícules que la utilitzen –la música– pertanyen a allò que podríem anomenar el <<país cinema>>, aquest país que sap transportar-nos d’aquest món a alguna altra banda, confrontant allò concret i allò ideal”[3]. Finalment, val a dir que si la música de cine va sobreviure als seus origens “es deu a la seva efectivitat com a eina de comercialització i al fet de que el cinema era tractat com una simple variació d’altres formes d’entreteniment teatral”[4].
L’etapa sonora
L’arribada del sonor amb la famosa pel·lícula El cantor de jazz (Alan Crosland, 1927) significa la revolució del cinema. Suposa la renegació de la música als títols de crèdits i a algunes seqüències en què la seva presència es trobès justificada per una orquestra o alguna altra font visible a la pantalla. El públic es va habituar a escoltar les veus dels protagonistes, i la música de fons sense justificació podia confondre als espectadors, en no existir una font visible que motivés les melodies. Durant aquesta primera etapa del cinema sonor, va sorgir la figura del “director musical”; persona contractada per un estudi per a escollir, adaptar i arreglar les melodies dels títols i d’aquelles seqüències que permetien l’existència de música. El pas següent—ja iniciat a l’etapda muda—va ser la composició, per part d’aquests directors, de peces originals per als films, per tal de recolçar millor el contingut de cada pel·lícula. Durant el cinema clàssic, “la música no estava pensada per a que s’escoltés conscientment, està pensada com un acompanyament (d’accions, de diàlegs) de la cual no es pot advertir la seva presència”[5]. Però tot i així, era un significant d’emoció i un factor d’unitat de l’obra. Poc a poc, l’espectador modern va canviar la seva actitut i va començar a entendre la música conscientment, com a part del discurs audiovisual. “Abans que servir al film, la música el simbolitza, expressa suscintament l’univers que li és propi”[6]
L'estructura d'una banda sonora en general està composada pel tema inicial que sol ser a obertura del film i és també conegut com opening; la música de fons, que representa el conjunt de temes compostos per al desenvolupament de la pel·lícula. Aquests poden ser, tant cançons com instrumentals, i fins i tot, poden ser un conjunt de temes d'autors diferents. I el tema final, és a dir, el tema o cançó que sona amb els crèdits finals, també conegut com ending. Aquest conjunt de temes té la funció de potenciar aquelles emocions que les imatges per si soles no són capaces d'expressar.
Per la seva relació amb les imatges, a les quals acompanya, podem classificar la música en:
- Música viva o de pantalla: prové d'una font present o suggerida per l'acció que transcorre en la pantalla
- Música d'ambientació o de fons: acompanya o complementa l'acció i els diàlegs sense formar part d'ells, constituint la part sonora del decorat que ens ajuda a situar l'acció de manera cronològica, històrica i emocional.
La música pot complir en una pel·lícula diverses funcions: ambientar una història en temps i lloc, contribuir a la caracterització psicològica dels personatges, servir com a fons neutre per als diàlegs, donar unitat a escenes, que d'una altra manera semblarien inconnexes, i delimitar, acompanyant als crèdits inicials i finals, l'estructura teatral de l'obra.
Avui dia, una pel·lícula sense la seva banda sonora quedaria òrfena ja que li dóna força i transmet emocions. Val a dir que cada vegada són més els espectadors que identifiquen una banda sonora amb una pel·lícula.
[1] CHION, M.: La Música en el cine. Pàg. 50.
[2] CHION, M.: La Música en el cine. Pàg. 49.
[3] CHION, M.: La Música en el cine. Pàg. 244.
[4] CHION, M.: La música y el cine. Pàg. 93
[5] CHION, M.: La música en el cine. Pàg. 124
[6] CHION, M.: La música en el cine. Pàg. 207
