Moulin Rouge

Craig Armstrong (1958-)

Característiques escena analitzada:

- Temps: 7’ 35’’
http://www.youtube.com/watch?v=acFZjgpiTck

- Motius de l’elecció
L’aparició de la pel·lícula Moulin Rouge, amb partitura original de Craig Armstrong i, amb Marius i Vries en la direcció musical, va suposar un gran èxit d’audiència i una gran revitalització del gènere. Aquest ha estat un dels grans motius que ens han portat a escollir aquest film per dur a terme la nostra anàlisis. A més, com es mostra en algunes escenes, per exemple en la del Tango de Roxanne (escena sel·lecionada), els números musicals continuen tenint una funció argumental i resumeixen una història en un curt espai de temps.

- Anàlisi general
La música del film escollit no és original, és a dir, no ha estat composada expressament per la pel·lícula. També es pot anomenar música preexistent o prestada. Val a dir que els temes, però, no apareixen simplement superposats, sinó orquestrats i variats en la seva estructura. Per tant, són temes adaptats i integrats dins del film.

En la escena escollida, el Tango de Roxane, es reinterpreta la coneguda cançó Roxanne del grup britànic The Police. El número musical narra la tensa espera del jove i pobre músic, mentre la seva estimada, l’estrella del Moulin Rouge es veu obligada a vendre’s al productor per salvar l’espectacle. Mentre un artista argentí interpreta un tango que relata la història d’una prostituta, una història de gelosia i traïcions; que semblava al principi una escena en solitari, es va convertint en una història coral. Poc a poc, s’agrega un creixement de la textura orquestral i es converteix en un gran número de ball.
En aquest cas, podem parlar de música paràfrasi ja que música i imatge van expressant el mateix contingut, es reforcen mútuament. Observem que hi ha una articulació sincrònica del ritme musical i del ritme visual, ja que tota l’escena està configurada basant-se en la música: els plans, els moviments de personatges, etc.

Pel que fa als elements del llenguatge musical, en relació a l’alçada, tant les veus com el registre instrumental progressen cap a tessitures agudes a mesura que l’escena avança. La durada es llarga i la intensitat és més forta a mesura que ens endinsem en l’acció. Per últim, ens trobem tant amb timbres dolços com aspres.