La idea de dur a terme aquesta anàlisi ve motivada pel desig de descobrir si la música en el cinema ha seguit uns patrons estructurals i d’estil en funció de l’època del cinema. Així doncs, un cop analitzades les bandes sonores i el paper de la música en les tres pel·lícules clàssiques i en les tres contemporànies, es pot establir una comparació tant entre les dues èpoques com entre cadascuna de les pel·lícules.
Quant a l’estructura de les bandes sonores, es pot observar que a l’època clàssica l’estructura de la música era convencional, mentre que a la contemporània la majoria tenen una estructura complexa, exceptuant Apocalipsis Now, ja que la cançó del fragment és clàssica. D’aquesta manera, podem entreveure una tendència a augmentar la complexitat de les composicions al cinema contemporani. Aquest fet pot estar agreujat pel paper de les noves tecnologies en la post producció sonora.
En relació a l’estructura concreta de cada melodia, aquesta es complicada de comparar ja que cada banda sonora ha estat ideada per un compositor diferent. Sota el nostre punt de vista, les característiques de les composicions no depenen tant de l’època sinó de l’autor. Per exemple, Ciudadano Kane es caracteritza, precisament, per ser diferent a les bandes sonores del seu temps. És a dir, per l’originalitat que Bernard Herrmand va emprar a l’hora de composar la banda sonora del film.
Pel que fa a l’altura, la durada, la intensitat i el timbre, aquests depenen de la banda sonora en qüestió. No obstant, es pot destacar que la durada a les pel·lícules clàssiques és curta (exceptuant Ciudadano Kane) i a les contemporànies llarga. També cal dir que la intensitat és forta en tots els casos menys a Gladiator.
Pel que fa a les funcions de la música, podem observar com les bandes sonores i les melodies, en concret, tenen una funció clara: emocionar, ajudar a identificar els personatges, prevenir-nos, fer-nos recordar, aportar més informació, entre d’altres. En tot cas, no hem torbat uns patrons en funció de l’època, sinó que la música té una funcionalitat o una altra, depenent de l’escena escollida i dels objectius del compositor i del director.
Els leitmotivs són un recurs força utilitzat al cinema clàssic. Al contemporani també hi ha una identificació entre els elements visuals i la música, però no de manera tan evident. Val a dir, però, que dues de les pel·lícules estan composades per Steiner, que acostumava a utilitzar els leitmotivs.
Quant a la relació entre imatge i so, podem observar com en la majoria de les escenes analitzades (5/6) es produeix un efecte empàtic, és a dir hi ha relació. L’excepció la trobem en Apocalypsis Now, que presenta un efecte anempàtic entre so i imatge, fet dut a terme a consciència per Carmine Coppola. Així doncs, podem subratllar la importància de que la música acompanyi la imatge. D’igual manera, que cal assenyalar la importància de la pregnància, ja que n’hem trobat a les 6 pel·lícules.
Per finalitzar, hem arribat a la conclusió de que l’època en què es trobi el cinema condiciona les característiques de les composicions, però no és el factor decisiu. Les bandes sonores depenen del compositor, del director, del gènere de la pel·lícula, de l’argument de l’escena i d’allò que es vulgui transmetre en cada moment.
