Característiques de l’escena analitzada:
- Motius de l’elecció
Com indica Christopher Palmer al seu llibre The Composer in Hollywood, “Kong demostra, per primera vegada al cinema sonor, que la música té el poder d’afegir una dimensió de realitat a una situació bàsicament no realista: en aquest cas la supervivència de monstres prehistòrics en una civilització urbana moderna”.[1] És per aquest motiu que hem escollit la pel·lícula King Kong com a mostra de la importància de la música al cinema clàssic.
En concret, l’escena analitzada conté els dos personatges protagonistes: el monstre de l’illa, King, i Ann, l’atractiva noia que acompanya l’equip de cinema. Cadascun d’aquests personatges estan acompanyats d’un leitmotiv, característica de la música de Steiner. En aquesta escena s’observa clarament el diàleg musical entre els personatges.
- Anàlisi general
Els setanta-cinc minuts de música de la pel·lícula contenen les característiques habituals del compositor: l’ús de leitmotivs cada vegada que apareix un determinat personatge o concepte, i l’exactitud amb que la composició s’adapta a les imatges, realçant els moviments fins a límits quasi exagerats; és la tècnica actualment denominada “mickeymousing”, pel paral·lelisme amb els temes musicals que acompanyen les accions a les pel·lícules de dibuixos animats.
L’aparició de King Kong inicia un torrent de música que acompanyarà frenèticament les seqüències de la persecució per la jungla i les diferents lluites del goril·la amb el brontosaure, el tiranosaure, la serp i el pterodàctil, abans de caure abatut pel gas que llancen els mariners. És en aquesta part de la pel·lícula on se situa l’escena que analitzem.
En concret, l’escena analitzada conté els dos personatges protagonistes: el monstre de l’illa, King, i Ann, l’atractiva noia que acompanya l’equip de cinema. Cadascun d’aquests personatges estan acompanyats d’un leitmotiv, característica de la música de Steiner. En aquesta escena s’observa clarament el diàleg musical entre els personatges.
- Anàlisi general
Els setanta-cinc minuts de música de la pel·lícula contenen les característiques habituals del compositor: l’ús de leitmotivs cada vegada que apareix un determinat personatge o concepte, i l’exactitud amb que la composició s’adapta a les imatges, realçant els moviments fins a límits quasi exagerats; és la tècnica actualment denominada “mickeymousing”, pel paral·lelisme amb els temes musicals que acompanyen les accions a les pel·lícules de dibuixos animats.
L’aparició de King Kong inicia un torrent de música que acompanyarà frenèticament les seqüències de la persecució per la jungla i les diferents lluites del goril·la amb el brontosaure, el tiranosaure, la serp i el pterodàctil, abans de caure abatut pel gas que llancen els mariners. És en aquesta part de la pel·lícula on se situa l’escena que analitzem.
Els dos temes principals, que apareixen al fragment a analitzar, són el de la protagonista (un vals que suggereix la procedència vienesa de Steiner, tema líric executat per les cordes) i el de King Kong, format per una senzilla escala de tres notes que expressa l'amenaçadora presència del goril·la gegant, tema agressiu interpretat per una poderosa secció de vent. Gràcies a la música, l’espectador té una barreja de sentiments cap a King Kong: temor, simpatia i comprensió.
Els dos temes reapareixen contínuament en tot el film i serveixen per ressaltar l’estranya relació entre “la bella i la bèstia”. Es complementen i es diferencien. Mentre la música d’Ann és aguda i amb un timbre dolç, la de King Kong és greu i amb un timbre aspre. Ambdós leitmotivs tenen aparicions curtes, una estructura convencional i actuen com a diàleg: ajuden a ubicar l’espectador en el tipus de personatge.
Els dos temes reapareixen contínuament en tot el film i serveixen per ressaltar l’estranya relació entre “la bella i la bèstia”. Es complementen i es diferencien. Mentre la música d’Ann és aguda i amb un timbre dolç, la de King Kong és greu i amb un timbre aspre. Ambdós leitmotivs tenen aparicions curtes, una estructura convencional i actuen com a diàleg: ajuden a ubicar l’espectador en el tipus de personatge.
No hay comentarios:
Publicar un comentario