La música ha servit des de l'antiguitat per realçar expressions humanes de tot tipus: socials, polítiques i religioses. Des del seu origen, la música ha anat també lligada a altres manifestacions artístiques, com el ballet, l'òpera, el teatre i el cinema, amb les quals presenta diferents tipus de relació.
Aquesta relació ha anat variant en funció de com evolucionaven les manifestacions artístiques esmentades i de com s’entenia la música i les seves pretensions. Un clar exemple d’això va ser el binomi de cinema i música. La música en el cinema ha anat variant, en funció del moment cinematogràfic i del tipus de cinema. També, ha pogut influenciar el gènere de la pel·lícula o els objectius del director, però tot i les variacions no hi ha dubte de que la seva importància va ser, és i serà clau per al cinema. Tal i com afirma Michael Chion: “De què serveix la presència de música als films?, es pregunta sovint. Per què hem d’acompanyar les imatges projectades en moviment i els diàlegs amb ritmes musicals, acords i melodies? És com si preguntéssim per què al circ els trapezistes no presenten el seu número en silenci, per què la música acompanya els números de màgia o per què a la producció de Shakespeare, trobem sovint alguna cançó”[1].
A grans trets, si la música va començar essent purament d’acompanyament, ara és un element indispensable per a la creació del llenguatge cinematogràfic. Tant és així que es va entendre la música com una forma de llenguatge. Segons Russell Lack, “la música cinematogràfica és una forma de missatge emocional altament codificat”[2].
[1] Chion, M.: La música y el cine. Pàg. 20
[2] Lack, R.: La música y el cine. Pàg. 225
